CARTA D'ORIOL JUNQUERAS A LA SEUA FAMÍLIA

Al matí següent que els consellers Jordi Turull, Carles Mundó, Raül Romeva i Josep Rull van abandonar la presó d'Estremera, el vicepresident Oriol Junqueras va enviar una carta a la seva esposa Neus i als seus fills Lluc i Joana. Ho va fer, en un to intimista, entre la mirada a la lluna i als estels al pati de la presó. La missiva està escrita perquè pogués ser llegida més enllà de l'entorn familiar estricte. I porta un encapçalament amb la data del migdia del 5 de desembre. Ha arribat a la seva família a Sant Vicenç dels Horts bastants dies després. El text és el següent:

(Emotiva lectura de l'actriu Sílvia Bel): 

"Ahir al vespre, quan els meus companys i amics sortien de la presó, la meva alegria va conviure una estona amb un record intensíssim de la meva dona i els meus fills, perquè, tal com us deu passar a tots els lectors amb les vostres respectives famílies, aquestes són les persones més estimades del món.
Sovint, quan jo encara era a casa, els vespres sortia al jardí amb els meus fills a veure la lluna i les estrelles. Ells, ara ho fan amb la seva mare. I jo ho faig al pati de la presó.
No us estranyarà, doncs, que, ahir, em vingués a la memòria un fragment del llibre Les nits blanques de Fiódor Dostoievski, que diu, si fa no fa, el següent:
(Ahir al vespre) feia una nit meravellosa, d’aquelles que potser només es donen quan som joves, estimat lector. El cel era tan estrellat, estava tan il·luminat que, en veure’l, no quedava més remei que preguntar-se: com pot ser que sota un cel com aquest pugui viure-hi gent capritxosa i enrabiada per tota mena de coses?
Això també és una pregunta de joves, estimat lector, molt de joves... Déu vulgui que la vostra ànima se la faci sovint!
Si m’ho permeteu, estimats lectors, sospito que Dostoievski hauria estat d’acord amb mi que Déu (o la nostra mateixa ànima humana) deu concedir el do de fer-se aquesta pregunta a aquells que gaudeixen d’un esperit jove, precisament perquè estimen la seva dona, els seus fills, els seus amics i la humanitat sencera.
L’amor que tot ho justifica de Sant Agustí. I l’amor d’Òscar Wilde, quan a De profundis escriu:
Costi el que costi, he de conservar l’amor (perquè) si vaig a la presó sense amor, què serà de la meva ànima?
L’amor que jo us intento transmetre en aquesta carta i l’amor que vosaltres m’envieu, literalment (mai millor dit) en centenars i centenars de cartes cada setmana, i per les quals mai podré expressar prou el meu agraïment. Un amor polisemàntic, un amor generós, que no és possessiu, perquè com ens recorda Montaigne en els seus Assaigs:
“És el fet de gaudir, no el de posseir, el que ens fa feliços.” Un amor arrelat en la “Dignitat dominis” i que transcendeix la nostra individualitat estricta, perquè només així pots ser prou generós i prou gran. Un amor que sempre et guia més enllà de la boira, perquè et permet reconèixer-te en els altres.
Per això, parlant també d’estrelles, Ungaretti pot afirmar en el seu poema “Serenor” que:
Després de tanta boira una a una es mostren les estrelles.
Respiro la fresca que em regala el cor que té el cel.
Em reconec imatge passatgera presa en un cercle immortal.
Tan immortal com és el nostre amor a la dignitat humana, potser, especialment, sota un cel estrellat, al costat d’aquells a qui estimes.
Per això us agraeixo que em deixeu estimar-vos tant".

Oriol Junqueras, a Neus, Lluc i Joana

 ELNACIONAL.CAT