RECORD DE LA PRESENTACIÓ D"EL CAÇADOR DE BRUIXES".

"AQUEST LLIBRE ESTÀ DEDICAT A TOTES LES DONES QUE HAN ESTAT PERSEGUIDES AL LLARG DE LA HISTÒRIA PER SER SÀVIES, VALENTES I LLIUREPENSADORES"

Tot i que per primer cop el títol de la novel·la de David Martí és dedicat al gènere masculí, abans les bruixes d'Arnes, la metgessa de Barcelona, les dones sàvies de la muntanya  i ara el caçador de bruixes... veurem que, tot i que el protagonista principal és el flixanco Joan Malet, conforme avança la narració el paper secundari de les dones, des de la vídua d'Alcanyis fins les acusades de Tarragona passant per les bruixes d'Arnes o les pobre velles d'Alcover, ens trobarem amb un progressiu protagonisme de la dona que es concreta en la persona de Magdalena Reynera de Montblanc, qui, amb el seu coratge i valentia en lliurar-se a la Inquisició en ser acusada de bruixeria, serà la desgràcia d'en Malet.

David Martí ha trobar la clau de volta per transformar en una excel·lent novel·la la vida del primer caçador de bruixes de Catalunya, de principal culpable d'una histèria col·lectiva que van viure les comarques del sud del Principat a mitjans de segle XVI, una paranoia que trencà la cohesió social de molts pobles i ciutats i obligà als responsables de la Inquisició a prendre-hi part d'una manera contradictòria.

"En Joan Malet va somriure quan van penjar el seu pare a la forca per assassí.

Aquella matinada, amb el cap tèrbol per culpa de les poques hores de son de què havia gaudit durant les últimes nits, va deixar que les mans velles i ossoses de l’àvia li cordessin la camisola i li posessin el gavany que ella mateixa havia tret del baül una setmana abans, quan el riu va portar al poble de Flix les primeres ràfegues d’un vent gelat i humit que anunciava l’arribada imminent de l’hivern.

Dessota la caputxa, al noi li sobresortien uns cabells impossibles de pentinar, rebels i negres com una nit sense lluna. Tenien les cares molt a prop i, mentre ella li acabava de cordar la roba, va adonar-se que, en només pocs dies, el seu nét havia envellit un grapat d’anys i, per un moment, li va semblar estar davant d’un home, i no pas del noi que tot just acabava d’entrar a l’adolescència..

Però si hi havia alguna cosa que destacava del físic d'en Joan eren la cama coixa i el ulls: blaus, freds i penetrants, que, a més, semblava que tenien l'estranya habilitat de traspassar l'ànima de la gent i descobrir els seus pensaments més íntims i secrets...”

Col·lage de fotos de Francisco Ramon Visa, Núria Blanch i Carme Cubells.