El pròleg del professor de la Universitat de Saragossa, Pedro Rújula, hi veu una interessant
versemblança amb els estudis d'un historiador francès, Jean Climent Martin sobre la
Vendée i característiques contrarevolucionàries durant els anys de la Revolució
francesa, zona de l'oest de França, qui analitzà les vies per comprendre el seu
comportaments polítics al llarg dels anys.
Josep ens proposa analitzar el comportament polític d'un territori d'uns 10.200 km2, un territori que té el riu EBRE com a eix central,
caracteritzat per una conflictivitat permanent contra els poders de l'Estat des
de la Guerra del Francès fins la Guerra Civil del 1936. Conflictivitat coherent
amb la lògica dels moviments contrarevolucionaris lligats al territori. I no
cal dir, conflictivitat que continua
encara en el dia d'avui, això si, havent deixat aquells moviments i
actituds propis del carlisme.
Com deia abans, el protagonista clau per aquesta comprensió
històrica és el marc geogràfic, el riu EBRE al seu tram final, via de
comunicació i també frontera. A cada
costat de l'Ebre, el Montsant amb les muntanyes de Prades a nord de l'esquerra
del riu i els ports de Beseit al sud de
la dreta, hi trobem un conjunt geogràfic hostil difícil de franquejar, allunyat
dels centres administratius i polítics, on hi conflueixen tres àmbits
administratius diferents. Catalunya, el País Valencià i Aragó.
Aquesta complexitat geoestratègica és començà a bastir a la
Guerra del Francès el 1808, on els defensors de l'absolutisme hi trobaren les
bases per lluitar amb fanatisme contra els nous vents liberals i burgesos de napoleònics, vents que s'acabarien imposant
el segle XIX. Bases absolutistes que es consolidaran amb l'aparició del Carlisme,
sinònim de contrarevolució al llarg de les tres guerres carlines del segle a la
que cal afegir la quarta carlinada del juliol del 1936. (...)
Un territori insurgent sense una frontera definida amb
l'epicentre a les Terres de l'Ebre, amb el Priorat a l'est, al sud amb les
monarques castellonenques del Ports, Alt i Baix Maestrat, a l'oest amb la comarca
aragonesa del Matarranya, del Baix Aragó-Alcanyís, del Baix Aragó-Casp, Baix
Cinca, i al nord les lleidatanes Garrigues i Segrià (...)
L'obra consta de set
capítols, un passeig molt ben documentat per la història del territori amb el
protagonisme destacat de la seua gent i especialment del carlisme, com a
moviment arrelat a un territori exageradament confessional. Des de la Guerra del Francès (1808-1814) fins el l'irredemptisme i subordinació de la via política a la militar (1887-1936), passant per les tres guerres carlines. (...)
Un cop coneguts els fets, un segle XIX amb cinc guerres
civils amanit amb un clima de violència i conflicte més propi del "salvatge
oest", amb bandolers, lladres i malfactors de tota mena fins pràcticament la
primera dècada del segle XX, és fonamental, com deia Pierre Vilar, "pensar històricament", és aquí quan
Josep ho clava en justificar la importància del treball que ve a omplir un buit
de la nostra historiografia: "Els fets que es narren
es produïren al doblec d'un mapa, metafòricament parlant, l'enquadernació
relligada del qual no deixa llegir bé el seu contingut".
- El territori estudiat és la perifèria de la perifèria de tres unitats geogràfiques: Catalunya, Aragó i el País Valencia. On l'Ebre és una unitat amb característiques específiques des de Mequinensa fins el mar. On tots els conflictes bèl·lics que s'ha desenvolupat han tingut la necessitat estratègica de dominar el riu. Així ho hem vist des de les confiscacions de barques per part dels francesos el 1811 fins els bombardejos de la Batalla de l'Ebre del 1938.
- També amb la rellevància que en molts moments tingueren poblacions com Tortosa, Amposta, Casp, Vinaròs, Gandesa, Mequinensa, Morella, Falset, Mora d'Ebre, Tivissa o Flix... que ens demostren que aquest territori és insurgent, on tos els ímputs eren simultanis, les sublevacions en un d'aquests llocs acabaven repercutint en els altres.
- En quan al protagonisme del carlisme, unes constatacions. El carlisme arrelà en aquest territori perifèric, marginat, empobrit i mal comunicat, però la presència dels carlistes a l'esquerra de l'Ebre sempre fou més efímera, en canvi als pobles de la dreta de l'Ebre és on trobà tots els ingredients per consolidar-se al llarg de tot el període.
- El carlisme ,que té molt a veure amb la importància de la diòcesis de Tortosa amb l'aliança estratègica entre els carlins i el clero, acabà amb els anys sent marginal i no identificat amb un Estat que sols es feia omnipresent per cobrar contribucions i endur-se els fills al servei militar.
- Aquesta resistència a l'Estat fou molt amplia i majoritària al territori, així ha abastat des de la dreta més radical, com és el carlisme, fins l'extrema esquerra, l'anarquisme, passant pel republicanisme federal. Tres ideologies, carlisme, anarquisme i republicanisme federal que tenen un denominador comú: la jibarització de l'estat. (...)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada