2 d’abril de 2020

Viatge a l'esperança ( I )


VIATGE A L'ESPERANÇA. Artur Bladé i Desumvila. Editorial Pòrtic, 1973
"L'any 1956, quan ja en deia catorze que era a Mèxic, vaig fer un viatge a la nostra terra. Diré de seguida que fou un viatge d'anar i tornar.
A Mèxic, amb la dona i el fill hi vivia bé. Amb tot, com tants d'altres, m'enyorava. Aquest sentiment m'havia arribat a produir un transtorn inquietant..."
Així comença un "Viatge a l'esperança" Artur Bladé i Desumvila,  premi Concepció Rabell als Jocs Florals de l'any 1958, celebrats a Mendoza (Argentina), un llibre que precisament aquest dies de confinament he tornat a llegir atret per la paraula esperança, concepte avui i arreu a l'ordre del dia.
        "A les acaballes del 1955 vaig iniciar les gestions per tal de saber ... si hi havia possibilitat d'anar a Catalunya, sense claudicació.. vaig comprar un passatge en un vaixell italià, l'Irpinia, que anava, circumstancialment, a Anglaterra, procedent de Jamaica, i tocava Veracreu, l'Habana, Miami, la Corunya i Santander".
El llibre té quatre apartats ben diferenciats. El primer és el seu dietari del viatge entre Veracreu i Santander, del 9 al 25 de maig, lloc on l'esperarà el seu amic  Terré, tot un personatge de Móra d'Ebre.  Un dietari acompanyat de la lectura del seu Rovira i Virgili i la poesia de Carner.
      "Passo bona part del dia amb Rovira i Virgili ... és a dir, amb la terra que enyoro, tan bellament descrita en aquestes pàgines: terra de marges vells i de camins contents, de vinyes i oliveres ... la terra catalana, "mare millor que els seus fills", com deia el senyor Pujols a Monpeller".
Dedicat a recrear-se en descriure des del i del vaixell, el mar, el cel, moments viscuts, escoltant amb la seua característica ironia les converses dels companys de viatge. "Un vaixell podria ser una escola de "caracteriologia", vull dir que és una bona escola per a comprendre el caràcter de la gent".
      "Sovint penso en els meus i tinc atacs de sentimentalisme. No hi ha res com l'absència i l'allunyament per reforçar afectes i fer comprendre el que cal la família i la llar".
Els darrers apunts al dietari del 25 de maig arribant l'Irpinia a Santander són impagables tot esperant la trobada amb l'amic Terré, a qui no el veia des de feia tretze anys.
      "la idea de tornar-lo a veure em feia bategar el cor. Recordava l'inic de la nostra amistat, tot just començada la guerra civil. Ens presentà un amic comú: Martí Rouret, aleshores conseller ... Ell, Terré i jo vam compartir moltes vicissituds dels dies tràgics. Quan es van produir els anomenats "fets de maig del 1937, ens vam trobar a la Generalitat assetjats pels anarquistes. Voltats de trets, no vam poder sortir-ne durant tres dies ..."
" XEIC", la trobada amb l'amic Terré no té pèrdua, per la gent de la Ribera i lectors de l'obra de Bladé és un dels moments més representatius, 
      "De sobte, enmig del guirigall, em sembla sentir-ne una de coneguda, un crit, estrany per a tothom, però no pas per a mi: «Xeic!» La meva vista va, alternativament, d’un grup a l’altre. El crit familiar es repeteix. I enmig d’un dels grups reconec, amb pena, el cap tot blanc -ai!- de l’amic Terré. Alça les mans tant com pot i em saluda. Jo faig el mateix. El seu crit no podia fallar i ell ho sabia. «Xeic!» És el crit apel·latiu inconfusible de la Ribera i del Baix Ebre. Si entre els passatgers hi hagués hagut altres riberencs (de Móra, de Miravet, de Tortosa, etc.) haurien girat el cap, igual que jo”.

Cap comentari: