25 d’abril de 2014

GERARD VERGÉS EN EL RECORD



Flix, 18 d 'octubre de 1991

Tot just per Sant Jordi ens ha deixat tot un referent de la cultura ebrenca, el poeta Gerard Vergés. Des del bloc m’agradaria recordar la seua estada a Flix el 18 d'octubre de l’any 1991  per participar a l’acte de lliurament  del Vè premi d’assaig Artur Bladé i Desumvila, acte que es desenvoluparia en el decurs d’un sopar farcit de personalitats de la cultura presidit pel Conseller de Cultura Joan Guitard.  Gerard Vergés ens visità en qualitat de membre del jurat del Premi al costat d’Albert Manent, qui tot just ens deixà el passat 14 d’abril, Josep Bayerri, Pilar Rahola i Josep S Cid, que feu de secretari.

Una gran pèrdua per les lletres catalanes que ens deixa una mica més orfes. Creu de Sant Jordi i, entre d’altres distincions, també premi Carles Riba amb l’obra “l’ombra rogenca de la lloba” i  Josep Pla per “Tretze biografies imperfectes”.

Imprescindible en record del gran Gerard Vergés aquest poema i, particularment aquesta fotografia de la seua estada a Flix, concretament a l’ajuntament, en companyia de l’amic Josep Bayerri:

PARLO D'UN RIU MÍTIC I REMORÓS

Tot sovint penso que la meva infància
té una dolça i secreta remor d'aigua.
Parlo de la verdor d'un delta immens;
parlo dels vols dels ibis (milers d'ibis
com volves vives de la neu més blanca)
i del flamenc rosat (de l'íntim rosa
d'un pit de noia gairebé entrevist).
I parlo del coll-verd brunzint per l'aire
com la pedra llançada per la fona,
de l'anguila subtil com la serpent,
la tenca platejada de les basses.
Parlo del llarg silenci on es fonien
l'aigua dolça del riu, la mar amarga.
Parlo d'un riu entre canyars, domèstic;
parlo -Virgili amic- de l'horta ufana,
dels tarongers florits i l'api tendre,
de l'aixada i la falç, del gos a l'era.
(Lluny, pel cel clar, va un vol daurat de garses.)
Parlo d'un riu antic, solcat encara
pels vells llaguts: els últims, llegendaris
llaguts, tan afuats com una espasa,
i carregats de vi, de llana, d'ordi,
i amb mariners cantant sobre la popa.
Parlo d'un lent crepuscle que posava
or tremolós a l'aigua amorosida,
punts de llum a les ales dels insectes,
solars reflectiments als ponts llunyans.

 
Dolça remor de l'aigua en el record.

Gerard Vergés.

"Long play per a una ànima trista", 1986