19 de desembre de 2006

KOSAMBI


“KOSAMBI, EL NARRADOR” DE JOSEP-RAMON BACH

Josep-Ramon Bach va donar-se a conèixer com a poeta l’any 1972 amb la plaquette, Emilie Kraufort, alumna de primària -poemes de Johnny Course- (petit poemari amorós, que segons els crítics literaris suposà una ruptura amb el realisme social del moment).

Una tarda a la vora del riu:
Ella, com un esclat de murtra rere els jocs,
Em mira

He d’arribar aviat
El paratge somiat de les moreres.
Tanco els ulls
I escolto la remor fosca del destí

Després publicà a la recordada col.lecció llibres el Mall “De rems i hores”(1974) “Diorames”(1975) i “Transfuga de la llum” (1985).
Entre d’altres creacions literàries ha estrenat i publicat l’espectacle teatral “Almanac intermitent” i escrigué per al públic infantil l’any 2000 “Viatge a l’Africa”. En prosa també ha `publicat dues obres: Lluna Fosca (1991) i el Mirall insubornable (1993).

El 1996 i com diu ell amb uns “contes mínims en clau de poema” creà el mite personal de Kosambi amb L’ocell imperfecte, obra que va tenir el reconeixement dels premis de la crítica Serra d’Or i el Cavall Verd - Josep M. Llompart. La segona tramesa, que de moment tanca el cicle, és l’obra literària que presentem avui: Kosambi, el narrador.

Al costat de Kosambi ha creat altres veus que l’acompanyen, en paral.lel, apareguts entre els anys 1993 i 1995, com l’obra “Viatge al cor de Li Bo”.


EL PLAER DEL VIATGE

El viatger cavalca
Un vent que se l’emporta
A les regions llunyanes,
Com un ocell que vola
Sense deixar ni rastre.


El personatge de Kosambi, un narrador de contes africà, és una creació de l’autor, Josep-Ramon Bach, que va veure la llum l’any 1996 dins l’obra L’ocell imperfecte. Kosambi i seu amic Abdul ens ofereixen un saviesa que contrasta, en un contrapunt irònic i tendre, amb la nostra civilització consumista. Poesia, narració i diàleg conviuen harmònicament en Kosambi, el narrador, que ens proposa una altra manera d’interpretar la vida. És una mirada a l’interior oblidat de nosaltres mateixos i demana ser llegit amb el cor i sense prejudicis.

Rosa Maria Piñol, crítica literaria de la La Vanguardia en referir-se a Kosambi, ens diu que Bach poetitza en un llibre la veu del savi de la tribu, com un mite personal, un imaginari narrador africà o vell de la tribu, dipositari de tot el saber i la tradició, del coneixement de la vida i de la natura.

Com diu el crític literari Alex Broch en referir-se a l’obra de Josep Ramon Bach, allò que en l’àmbit català fa més suggestiva una obra literària és la diferència, és a dir, la capacitat de crear una obra els referents de la qual ens obrin móns nous, inèdits o poc transitats. Ell és el narrador atent, el referent de l’alteritat. Ell ens parla de la perfecció de l’ocell, manifestació de la divinitat, i d’aquest ocell imperfecte que és l’home, tot i que mai no l’abandona ni el deixa d’estimar. Bach s’obre a les veus dels orígens més diversos, sempre llunyans, per trobar i confirmar que l’home sempre és el mateix, malgrat que la tradició, la lengua o la cultura a la qual pertany siguin diferents.

Que els sentits i els sentiments parlen a tot arreu amb les mateixes paraules, o amb paraules molt semblants, que amor i odi, tendresa o violència, somni o realitat,
pobresa o riquesa, bellesa o lletjor, vida o mort ens pertanyen a tots. Aquest és el secret de Kosambi i amb les seves paraules ens ho ha fet saber.

Amb quatre apartats curosament estructurats, escrits en diferents temps i moments, des de l’any 1996. Diluvi de lluna amb la nit de les roses i els àpats del somni, Mirall amb lluna amb el cor de les bèsties i el mirall del paradís, el Jardí del Princep Umar i la Invitació al Paradís, punt i final del llibre i testament de Kosambi..

Per acabar esmentar la critica liteaira de Jordi Llavina :
Aquest és un llibre de poemes hàbilment disfressat de llibre narratiu. O, si es vol, és un llibre de proses poètiques. Però el gènere, es miri del dret o del revés, és el líric. M'ha fet pensar en uns quants d'aquells llibres considerats clàssics en un sentit tècnic pròxim. Kosambi és de l'estirp -proporcions guardades- del Petit Príncep de Saint-Exupéry o del Momo d'Ende. L'escriptura de petits poemes que s'assemblen a contes brevíssims o a embrions de conte pot recordar el Tagore que s'adreçava als grans per mitjà d'un llenguatge que podien entendre els nens, i que utilitzava la faula, posem per cas. He pensat, també, en Perucho, que té un bell poema en prosa -dins Cendres & diamants-, titulat L'ocell de la llum, que acaba dient: «L'ocell de la llum ha fet niu a la meva solitària finestra».

El llibre ha estat editat per la editorial Proa. i compta a més, amb il·lustracions del pintor Ramiro Fernández Saus, amb qui Josep-Ramon Bach ha col·laborat en altres obres de poesia i prosa poètica.

(Lectura de part del llibre a càrrec de Josep-Ramon Bach i de l'actor Jaume Comas, actor a sèries de Tv3, com ara, "Vent del pla", Nissaga de poder" o "Porca Misèria").

Flix, 17 de novembre del 2006