"Tornant al senyor
González, però el “nostre”, perquè tots sabem que va deixar les seves arrels al
poble: filla, fills, néts i potser besnéts. M’he preguntat moltes vegades si
com a professor se li va oferir, durant la seva vida, algun acte de desgreuge
al que injustament se li va imposar durant el règim franquista. Jo no ho recordo,
i si no puc recordar-ho és perquè no n’hi va haver cap (em permeto cridar
l’atenció als que ho podrien fer, perquè ofereixin als seus familiars un
homenatge recordant el seu nom). Vàrem ser molts els alumnes que vàrem passar
per les seves classes sempre profitoses". (memòries de Josep Sabaté
Garciapons)
PRÒLEG
Enguany fa cent anys que va arribar a Flix el mestre de Llardecans Pau González
Montagut. La revista El Llamp de
Gandesa notificava l’agost d’aquell 1923 la seua arribada tot dient: “Hem
tingut el gust d’apretar la mà al Sr. Pau González, mestre nacional destinat a
les graduades.” Centenars d’alumnes de Flix van tindre la sort de comptar amb
un dels millors mestres que han passat per les escoles públiques de Flix. Una
afirmació que podreu constatar amb la lectura d’aquesta magnifica i documentada
biografia que ha realitzat el seu besnet, Jordi González Garcia.
Tots tenim el nostre senyor Germain entre els records de la nostra infantesa,
com el va tindre, en el cas del senyor González, un dels seus alumnes, Josep
Sabaté Garciapons, el qual, en escriure les seues memòries, anys després de la
mort del mestre, va dedicar-li unes paraules emotives: “Tornant al senyor
González, però el «nostre», perquè tots sabem que va deixar les seves arrels al
poble: filla, fills, néts i potser besnéts. M’he preguntat moltes vegades si
com a professor se li va oferir, durant la seva vida, algun acte de desgreuge
d’allò que injustament se li va imposar durant el règim franquista. Jo no ho
recordo, i si no puc recordar-ho és perquè no n’hi va haver cap (em permeto
cridar l’atenció als que ho podrien fer, perquè ofereixin als seus familiars un
homenatge recordant el seu nom). Vàrem ser molts els alumnes que vàrem passar
per les seves classes sempre profitoses.”
Unes paraules que ens porten al drama de la Guerra Civil i la cruel
repressió de la dictadura militar. Paraules que ens porten al vergonyós procés
del qual fou víctima el mestre Pau González, depurat del magisteri i empresonat
després d’un consell de guerra ignominiós.
Recuperar la memòria i trencar el llarg silenci imposat pel franquisme,
tot denunciant els processos de depuració arbitraris dels quals foren víctimes milers
de mestres durant la postguerra, és un altre dels objectius del treball. La
figura del mestre en el cas català fou una de les primeres a rebre els càstigs
del franquisme: 1 de cada 4 mestres patí, amb més o menys duresa, represàlies;
el 16,90% del magisteri fou expulsat; el 22,40% foren traslladats forçosos.
Així, el professorat de les escoles de Flix durant la República va viure un
veritable procés inquisitorial: les mestres Dolors Alsina i Lluïsa Vidal van
viure anys d’incertesa i de renúncies; Manuel Brull va ser castigat amb el
trasllat fora de Catalunya; Josep Maria Brull, acusat de separatista, fou
desposseït del títol de magisteri, i Emilio Lacort va patir un llarg procés de
depuració. I, en el cas del nostre mestre Pau González, que havia estat el
director de les escoles durant la República, les noves autoritats franquistes
decidiren que el seu càstig havia de ser exemplaritzant davant els seus exalumnes,
els seus companys de docència, els veïns i les veïnes de Flix.
Les acusacions que rebé per part dels dirigents locals de la Falange Española
Tradicionalista foren basades en vaguetats i especulacions: “Dicho Maestro
perteneció a la Esquerra Republicana, donde ejerció cargos sin que pueda
precisar cuales, pero que era uno de los principales elementos directivos pues
debido a su instrucción era el que de hecho mandaba.” Tot puntualitzant:
“También se puso al servicio del Comité, al que ayudaba de bajo mano, es decir,
sin dar la cara.” Per acabar reblant: “Es muy peligroso.” El càstig rebut
després del judici sumaríssim d’urgència arbitrari no té pèrdua: 12 anys i 1 dia
de reclusió temporal “por auxilio a la rebelión”.
El silenci i la repressió imposada per la dictadura no va ser obstacle
per tal que el mestre Pau González lluités per recuperar el seu títol, una
lluita que el portà a recórrer dos cops contra la seua depuració del magisteri.
Amb uns recursos que posaran en evidència la mala fe i les contradiccions de
les autoritats franquistes locals.
Jordi González ha investigat amb el màxim rigor la biografia del mestre Pau,
tot realitzant un exercici extraordinari de recuperació de la memòria històrica,
així com dels records del mestre perduts en arxius i hemeroteques de tota mena.
Contra l’oblit i el silenci. Dues han estat les consideracions que ens ha
portat l’Associació Cultural la Cana a editar el treball de Jordi González. En
primer lloc, el reconeixement a la figura del mestre que tots tenim com a
referent de la nostra infantesa; i, en segon lloc, reivindicar la memòria democràtica,
tot trencant el silenci imposat pel franquisme sobre el procés inquisitorial
del qual va ser víctima, i retre un homenatge a un dels millors mestres i
directors que ha tingut l’ensenyament públic de Flix.
Pere Muñoz
Hernández
Dos imatges de la presentació del llibre de Jordi González a Ca Don Ventura, el 12 d'octubre, davant una vuitantena de persones:
Fotografies de La Cana
P
