Un dels regals que m’ha dut la darrera Pasqua ha estat la versió napolitana del “Petit Príncep” d’Antoine de Saint - Exupéry: “O PRINCEPE PICCERILLO”."Quann'io tenenvo seje anne, na vota, vedette nu disegno bello assaje ncoppá nu libbro ca parlava d' 'a furesta vergene e se chiammava Storie vissute. Se vedeva nu serpente boa ca s'agliutteva n'animale..." (napolità)
"Un tempo lontano, quando avevo sei anni, in un libro sulle foreste primordiali, intitulato "Storie vissute della natura", vidi un magnifico disegno. Rappresentava un serpentge boa nell'atto di enghiottire un animale" (italià)
El napolità és una llengua romànica parlada a la Campania (Italia) i més en concret a Nàpols i en algunes regions veïnes per uns 7 milions de persones. La major part dels lingüistes el considera una llengua. La pròpia riquesa gramatical, lèxica i sintàctica del napolità la que ha motivat que la Unesco reconeix la definició de llengua napolitana.
Històricament el napolità havia estat llengua oficialitzada del regne de Nàpols des de 1442 per decret d' Alfons el Magnànim fins a finals del segle XV que Ferran el Catòlic hi imposà el castellà. Posteriorment, el 1554 el cardenal Girolamo Seripando va fer-lo substituït pel toscà o italià.
Actualment, la llengua napolitana està viva sobre tot en la "canzone napoletana", amb exemples coneguts com “O sole mio”o “Funiculì funiculà”.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada