matrixcultura2050: Un recorregut per l'antiga colònia de l'Electroquímica de Flix

Aquesta setmana  L I V E M E D I Aper a les Arts i Cultures en Xarxa ens ha comunicat que Canal TE ha programat tots els capítols de MATRIX CULTURA 2050 a les Terres de l'Ebre: els camins de l'aigua, essent el primer  Un recorregut per l'antiga colònia de l'Electroquímica de Flix.

                        https://youtu.be/3Hmnr1VkXTs?si=uS-sIuGx48AEDfTW

Coordinat amb Associació La Cana, Grup de Natura Freixe, Ajuntament de Flix. Amb: Cristina Ferrús (Associació La Cana), Óscar Bosch (president del Grup de Natura Freixe), Helena Blanch (comunicadora, Grup de Natura Freixe) i qui us escriu, Pere Muñoz i Hernàndez, havent estat també l'autor de l'escrit que acompanya el reportatge.

La Colònia Química de Flix: Una mirada històrica, cultural i ambiental a la Colònia, una realitat que es reconverteix en paisatge cultural per pensar, aprendre i gaudir.

La consolidació de la Fàbrica, a partir de la constitució de la Sociedad Electroquímica de Flix (SEQF) l'any 1897, com una de les més importants plantes químiques del país, així com la presència del personal tècnic i especialista forani, la majoria de nacionalitat estrangera, alemanys, austríacs, suïssos...  motivaren la conveniència de bastir una urbanització davant mateix de la Fàbrica amb els equipaments adients a fi de facilitar-los-hi una acceptable qualitat de vida, una colònia industrial, més coneguda aleshores com Barri Internacional.

Com altres colònies industrials, el Barri Internacional, com era més conegut pels veïns de Flix i rodalies, amb els anys arribaria a bastir un conjunt d'equipaments que facilitarien una mena d'autosuficiència per als seus habitants molt sui generis, permetent-los-hi viure, treballar, estudiar, dormir, comprar i esbargir-se sense necessitat de sortir del seu àmbit colonial.

L'aparició d'aquests tipus de colònies industrials com una forma de poblament característic tenia els seus valedors i defensors, com el mateix J. Prat de la Riba, president de la Mancomunitat de Catalunya: "El dueño de la casa, el jefe de la familia industrial, fija un régimen determinado; al entrar a la familia industrial, los obreros aceptan voluntariamente este régimen". En el cas de Flix, el cap de la família industrial era un súbdit alemany, amb una altra tradició cultural. El règim que fixaria estava pensat especialment per als tècnics i especialistes foranis, majoritàriament germànics. Els obrers locals que podien tenir habitatge van haver de reciclar-se, adaptant-se als seus costums germànics, fet que amb el temps duria a un cert distanciament amb la resta d'obrers, que majoritàriament vivien al nucli antic de Flix.

La Colònia de la Fàbrica tingué des d'un principi un estil clarament alemany, fins i tot les vessants de les teulades, el mercat, l'economat, els menjadors obrers, les escoles; els diferents tipus d'habitatges, cases unifamiliars amb jardí per als tècnics amb dimensions apropiades al seu nivell; els blocs d'habitatges, les cases més humils, els hortets, els galliners, els cosidors, la clínica, la capella, la caserna de la Guardia Civil, el Casino amb els seus jardins i glorietes, pistes de tennis i bolera.

Treballar a la Colònia Fàbrica aleshores tenia molts avantatges respecte a les poblacions veïnes. Comparable a una mena de salari social. Tot plegat ens pot donar una idea de les condicions laborals dels treballadors industrials que tingueren la possibilitat d'instal·lar-s'hi. Amb un objectiu, l'aïllament de la població de la colònia d'altres poblaments, enfortint els lligams de dependència amb l'empresa. I una organització interna equiparable al despotisme privat, a una variant del caciquisme.

La construcció i reconstrucció de la Colònia la Fàbrica

Cronològicament podríem diferenciar dues etapes en la seva construcció, realitzades abans i després de la Guerra Civil. La primera es realitzà sota la responsabilitat de l'arquitecte alemany Paul Müller i  supervisió del director Wilhelm Müller, entre els anys 1907 fins el 1936, en què s'arribà a construir 70 habitatges estructurats en diverses tipologies: des de l'habitatge del director, els xalets de dues plantes per als tècnics construïts segons la categoria laboral corresponents, les cases per als encarregats i contramestres, i les cases barates que corresponien a la zona del Clorato, antics magatzems de clorats construïts durant la primera guerra mundial i reconvertits en 25 habitatges.

L'arquitecte P. Müller, durant les obres d'urbanització i construcció dels edificis, venia un cop a la setmana per dirigir les obres, essent les més emblemàtiques el Casino, els Menjadors  Obrers i les Escoles del poble de Flix. Prèviament, l'any 1910 havia estat contractat l'arquitecte Adelchi Garzolini amb l'encàrrec de projectar un conjunt d'habitatges a Flix.

El 1917 serà l'any de la inauguració oficial de la primera urbanització de la Colònia. Essent la diada de Sant Jaume, designada festa patronal, s'inaugurarien una plaça i els tres primers carrers amb els noms de plaça Guillermo Müller, i carrers Doctor Stroof, Dr. Plieninger i "19 de julio", en homenatge a l'assemblea de 70 parlamentaris catalanistes reunits aquest dia a Barcelona per proposar una reforma de l'estat (assemblea dissolta per la Guàrdia Civil).

Aquest any 1917 també es construí l'edifici conegut com el "Cuartelillo", davant la plaça Sant Jaume – edifici construït per a la Guardia Civil, però que per pressions de l'ajuntament que no volia que aquest cos marxés del poble, la Fàbrica va decidir reconvertir-lo per als treballadors. Mesos després s'hi afegiria la inauguració del Casino-Residència i els Menjadors Obrers.

Els Menjadors Obrers, símbol de l'acció social de la direcció alemanya, serien bombardejats i derruïts per l'aviació nazi la nit del 23 de febrer de 1937. L'esclat de la Guerra Civil el juliol del 36 suposà un canvi traumàtic per la població de la colònia. L'agost d'aquell 36 la colònia alemanya seria evacuada i repatriada. La Fàbrica seria col·lectivitzada. Començarien, tot i la llunyania del fronts de guerra, els bombardejos sobre les seves instal·lacions, quedant pràcticament enrunada la colònia i la fàbrica desprès de la Batalla de l'Ebre del 38.

L'any 1938 començaria la reconstrucció. El temps que trigà en començar la II Guerra Mundial, fou suficient per posar en funcionament les seues instal·lacions amb l'ajut de l'Alemanya nazi i el consorci químic IG Farben, del qual la Sociedad Electroquímica de Flix era una filial.

Les instal·lacions de la Colònia i la relació amb els seus treballadors i població de Flix, fins a la decadència industrial.

La Colònia gairebé fins la dècada dels anys seixanta fou un nucli aïllat de la resta de la població flixanca. L'origen de la seva població i l'estructura social consegüent plantejà una situació que podríem definir de "mantenir i vetllar les distàncies". Un exemple clarificador el tenim en els balls i festes que en dates assenyalades s'organitzaven a la residència del Casino, a les quals solament podien participar els tècnics i empleats privilegiats.

Després de la gran vaga de l'any 1919 sembla que començaren a invitar representants de famílies benestants de la població. Un altre exemple el trobem en la utilització dels serveis del Casino, com la residència, el restaurant, les pistes de tennis i bolera, elements auxiliars als seus jardins, als quals no fou fins les darreries dels anys seixanta del segle passat que es permeté l'accés a la totalitat dels treballadors de la Fàbrica, havent estat fins aleshores unes instal·lacions esportives al servei dels sectors més privilegiats de la plantilla laboral.

A partir dels anys seixanta la Colònia es va anar obrint cap a la població de Flix. La creació del Colegio Libre Adoptado, un institut privat de secundària, va permetre que centenars d'alumnes de Flix i poblacions veïnes poguessin accedir als estudis de secundària. Estudis que es complementaven amb  els de l'Escola d'Aprenents creada a l'interior de la Fàbrica a finals dels anys quaranta.

Amb els anys setanta, la colònia alemanya pràcticament havia quedat reduïda a famílies que s'havien integrat entre la població local: Lattman, Zenke, Wailke, Smith... Bona part dels tècnics i directius alemanys deixaren la colònia, traslladant-se al nou polígon químic de Tarragona, essent substituïts  per tècnics del país. La química CROS SA l'any 1974 es faria càrrec de la Fàbrica, començant la seva progressiva decadència.

Decadència industrial que no es començaria a visualitzar fins els anys noranta del segle passat. La política industrial de la química transformada en ERCROS i ERKIMIA, amb els continus expedients d'ocupació (EREs), han provocat la decadència d'un paisatge urbà colonial, juxtaposant un passat d'esplendor amb una trista realitat. L'actualitat, però, d'avui dia: una realitat reconvertida en un paisatge cultural a estudiar.

La mestra Gertrude Martin, de la colònia de Flix a Prades.

 

Passejar pel casc urbà poble de Prades, també coneguda per la Vila Vermella, té els seus atractius, més a més de la famosa font, la plaça porxada o l'església de Santa Maria la Major, podem trobar curiositats històriques com la placa que introdueix aquesta entrada:

"Gertrude: 

Deixeu que us expliqui com una dona alemanya com jo va fer cap a Prades, a meitats de la dècada dels 50. Doncs resulta que vaig anar a fer de mestra en una empresa química del meu país, que hi havia a Flix i allà vaig conèixer el Joan Aliaga, el que després va ser el meu marit. Per motius de salut vàrem decidir pujar a Prades a passar els estius. Els primers any llogàvem un pis però, en aquell temps. Els pocs estiuejants i els pisos que es pudien llogar no tenien massa condicions. Per això vàrem decidir fer-nos un xalet (...) per cert, el meu nom és Gertrude, però crec que quasi ningú a Prades ho sap, tothom em diu senyora Aliaga."

Gertrude Martin Wagner, durant anys formà part de la colònia alemanya de la Fàbrica de Flix. Nascuda l'any 1911 a Kempten (Baviera), ingressà a la Colònia l'any 1933 com a mestra del col·legi alemany de recent creació. Casada amb l'enginyer tècnic i cap de construccions de la SEQF, Joan Aliaga Julià (Cambrils, 1910), conegut a Flix per ser l'autor entre d'altres de la Masia de l'Aubal (1948-1957). Tingueren una filla. Un cop jubilat el seu marit, tal com esmenta el text de la placa, anaren a viure al poble de Prades.

Dos mestres flixancos del segle XIX: Benet Bagés Galcerán i Antoni Sabater Mur.

L'exposició de les XV Jornades del Patrimoni dedicada als primers mestres de l'ensenyament públic de Flix, en especial als que van deixar record especial entre les diverses generacions d'infants que passaren per les seues aules, és un homenatge a la figura del mestre. 

Hem de recordar que la dedicació al magisteri a partir de la primera llei educativa del país, la Llei Moyano (1857), portà a una minoria de joves a dedicar-se a la generosa tasca de l'ensenyament en una societat majoritàriament analfabeta. De fet, de flixancos que decidiren dedicar-se al magisteri solament tenim constància de dos exemples, Benet Bagés Galcerán, mestre que figura en el treball Onze mestres riberencs del segle XIX de l'historiador  David Tormo publicat a  la darrera miscel·lània del CERE (2022), i Antoni Sabater Mur, pedagog que el professor i ex-senador Josep Varela ha donat a conèixer per la seua vinculació amb la ciutat de Lleida: Antoni Sabater i Mur, mestre del Liceu Escola (2020).

•  Benet Bagés Galcerán (Flix, 1870). Inicià la seva formació a l'Escola Normal de València el 1889 com alumne lliure, acabant els estudis a la Normal de Tarragona el 1893. La primera destinació va ser a Flix el 1895 com a substitut de Francisco Vitòria, estada a l'escola de Flix fins el 1897, anys que serà substituït per Enric Grau Fontseré. Altres destinacions a Vilanova d'Alpicat (Segrià), Centelles (Osona). A principis del segle vint publicà diversos articles en revistes de magisteri. Els 1910 seria nomenat mestre propietari de l'escola d'Agramunt (Urgell), el 1915 faria de mestre a Sant Pere de Torelló (Osona), el 1923 es traslladà  a Vic. La darrera informació documentada és del desembre de 1932, comptava 62 anys,  en presentar-se a una plaça d'inspector d'ensenyament.

 (David Tormo Benavent. Onze mestres riberencs del segle XIX. 2022. Miscel·lània del CERE 32)

• Antoni Sabater Mur (Flix, 1879). La família es trasllada a Barcelona, on passà una infància duríssima a causa de la pobresa i el drama familiar. Treballà, encara nen, en diversos indrets, mentre aprenia pel seu compte. L'any 1905 col·labora amb Pau Vila en la fundació de la mítica Escola Horaciana. Dos anys després fundà i dirigí l’Escola Horaciana de Sant Feliu de Guíxols. A primers de 1911 tornà a Barcelona i treballà en diverses escoles fins que, a finals de 1913, Frederic Godàs el va a buscar personalment a Barcelona i li demanà que s’incorporés al Liceu Escolar de Lleida, ciutat on fou un dels promotors de l'esport infantil, fomentant el futbol i l'atletisme. El 1921 publicà, per encàrrec de la Joventut Republicana de Lleida, L’entrenament per a l’atletisme.

Durant la Segona República esdevingué mestre de català a Barcelona. Autor de llibres juvenils i director d’alguns centres per a reinserció de joves problemàtics. Durant la guerra civil presidí l’Orfeó Gracienc i dirigí el Centre de Menors Francesc Macià. En acabar la guerra fou sotmès a un procés de depuració i expulsat de la seva condició de funcionari de la Diputació de Barcelona, com a mestre de català que era. Morí a Barcelona l’any 1949.

( Josep Varela i Serra: Antoni Sabater i Mur, mestre del Liceu Escola. shikar. Revista del Centre d’Estudis Comarcals del Segrià• núm. 7 | 2020. pàg. 76-85.)