DEL SENAT A L'INSTITUT

Els gairebé quatre anys en què he defensat les nostres comarques al Senat m’han ensenyat que pels catalans ens fem la nostra pròpia política com un estat independent, o ens la faran. Aquesta novena legislatura passarà a la història per les retallades contra l’estat del benestar que ha aplicat el Govern espanyol, i per moltes altres qüestions.

Des de l’escó he bregat perquè els usuaris de tren de les nostres sofertes línies convencionals tinguessin millors serveis de mitjana distància, llarga distància i rodalies en el cas de Barcelona. Per exemple, un servei tan simple com que un usuari habitual de Reus o de Tarragona pugui comprar un abonament mensual i de deu viatges entre les dues ciutats, però tot i haver-ho aprovat el Senat dos cops (1 de juny de 2005 i 17 de febrer de 2010) Renfe encara no ho ha aplicat. Per exemple, un servei tan senzill com fer respectar la toponímia catalana en màquines expenedores de bitllets que trobareu a les estacions, concedit pel Senat el 30 de setembre de 2010, però Renfe segueix amb rètols de destinacions com «Marça», «Mora la Nova» i «Asco», sense cap accent.

Per la meva comarca, Ribera d’Ebre, he interpel·lat perquè l’Estat complís l’inici de la neteja de sediments químics en el pantà de Flix; també perquè una quantitat de diners incorporats en els pressupostos servís per elaborar un pla de dinamització i diversificació econòmica de la zona nuclear per quan s’arribi al final de la vida útil de les centrals, i perquè Flix es dotés gràcies a successives partides als pressupostos d’un centre d’empreses amb un centre tecnològic mediambiental associat.

Reclamacions menors i també grans demandes nacionals objecte d’atac funest des de Madrid. Els senadors d’ERC en la figura de Miquel Bofill hem promogut la reforma de l’ús de llengües cooficials a la cambra alta (aprovada el juliol de 2010 tot i els vots en contra dels senadors de PP i UPN). El 18 de gener de 2011 va ser un dia per a la història del Senat pel fet de ser el primer cop en què s’utilitzà el català en una cambra legislativa després de 34 anys de democràcia.

Aquests anys m’ha tocat representar un territori que ha patit greus incompliments del Govern espanyol i que ha patit també les contradiccions de Zapatero de no decidir la ubicació del cementiri nuclear, tot i que fa un any varem saber que una candidatura que no era Ascó va obtenir més puntuació. Sóc flixanco i veterà de la lluita antitransvasament que va iniciar-se el 2001,i em dol que el 20-N s’imposi la voluntat d’un nou transvasament pels mateixos (PP) a qui el 2004 vam parar els peus. I m’esparvera pensar que el cementiri nuclear es faci realitat a casa nostra en contra de la voluntat expressada pel nostre Parlament.

Com a polític representant d’unes comarques, he sentit impotència davant la manca de voluntat del Govern espanyol per acabar la variant de l’Aldea, o d’avançar en la tramitació de les tres petites variants de Riudecols, Corbera d’Ebre i Gandesa, o d’impulsar la connexió del Port de Tarragona amb la via de tren d’ample internacional...

Per cert, sobre això últim, el conveni signat fa pocs dies pel Ministeri amb diversos ports estatals és un altre acte de cara a la galeria; sabem molt bé com se les gasta, i ho hem tornat a comprovar amb les negociacions pel corredor del Mediterrani amb la Unió Europea, el Ministeri ho té clar: «café para todos».

Si un alumne de l’institut em pregunta quina opinió tinc del Senat ara que hi he treballat, la resposta seria: “amb una Catalunya independent, el Senat seria un bon lloc per fer-hi una visita turística”.

(Aquest article va ser publicat pel Diari de Tarragona el passat 29 d'octubre)