Témoignage
de Benita Guiu. Catalane.
Je suis une réfugiée politique. J'ai passé la frontière franco-espagnole par
Port-Bou, à la fin de la guerre d'Espagne, le 6 février 1939.
A finals dels anys 60 del segle passat, Neus Català coordinà una comissió de treball per a recuperar la memòria
històrica de les dones resistents i deportades, exiliades després de la Guerra
Civil, així començà a recórrer tota França
anant casa per casa per entrevistar-les. La Neus els hi preguntava perquè havien fet la Resistència i, si
havien estat deportades als camps nazis, expliquessin les seues vivències. Amb el recull oral i escrit recollit
entre els anys 1965 i 1975 començà a escriure el llibre De la Resistencia y la
deportación. 50 testimonios de mujeres españolas, llibre introduït per un excel·lent escrit del recordat Manuel Vázquez Montalbán, essent
publicat per Ediciones Península l'any 1984
50 testimonis de dones exiliades i
deportades entre les
que destaca la flixanca Benita Guiu, entrevista
realitzada per Neus Català a Nimes el setembre de l'any 1975:
"Soy refugiada política. Pasé la frontera al final de la guerra, el
6 de febrero del 39 por Port Bou. Viajando tres dias en el tren, con mi niño de
dieciocho meses. Yo tenia veintiún años".
Vivint amb el seu petit fill el drama dels refugiats, l'infern del camp
d'Argelers, essent testimoni durant els primers mesos de la guerra bruta d'agents
feixistes que passaven pels camps i refugis fent propaganda de les virtuts de retornar a l'Espanya
de Franco:
"Me encaré con él y le dije: < < Si usted está tan bien en
España, ¿que hace usted aquí? Conmigo no cuente. Yo he huido del franquismo y
por ahora no pienso volver >>. Las muchachas se pusieron de mi lado, ¿y
por poco le pegamos una paliza!."
"Se produjo la ocupación nazi total de Francia en el 42. Mi marido
llegó una noche del trabajo y me dice: Queridos mios, aquí no hay ni marido, ni
mujer, ni hijo. Tengo la orden de
escaparme de aquí (...) Claro, ya estaba en la Resistencia y organizando el
maquis."
Després de quatre mesos sense contacte, a
mitjans del 42, Benita explica com
es desplaçà amb el seu fill al lloc més proper als maquis, entrant en contacte
amb companys de lluita del seu marit. Instal·lant-se en una masia a Sant Fèlix
de Pallères, des d'on donarà servei i suport a la Resistència dels maquis, oferint menjar,
sopluig i fent d'enllaç i guia per les muntanyes als grups de maquis que es desplaçaven per la
zona.
Benita Guiu, amb el cognom de casada, a Flix coneguda
com Benita Bagés Masip estava casada
amb el jove militant comunista del PSUC Antonio Guiu Biosca (1911-1964), matrimoni que l'any 1936
vivia a casa dels pares de Benita, Joan
Bagés Agramunt i Teresa Masip Pujol, carrer Castell 14.
Després de la desfeta de la Batalla de l'Ebre, on havien participat Antonio Guiu i el seu germà Guillermo, començaria l'exili dels dos germans,
Benita i el petit de divuit
mesos, Vladimir, ho faria més tard, passant el drama dels refugiats pel camp de
concentració de les platges d'Argelérs per arribar més tard a la zona del Gard. Difícil integració dels refugiats: "En algunos departamentos de Francia no nos querían acoger como refugiados", recordà Benita a Neus
Els germans Guiu, Antonio i Guillermo, membres
destacats amb l'organització de la Resistència, amb els maquis
participaren activament contra l'ocupació nazi, essent l'acció més destacada el
25 d'agost del 1944 a la batalla de la Madeleine, on es destruí
tota una columna alemanya de 700 homes (algunes fonts parlen de 2000). Mesos abans Benita, testimoni directe de l'acció dels maquis a la Madeleine, havia estat detinguda, interrogada i amenaçada de ser penjada per la milícia nazi del regim
de Vichy.
"Por aquellos maquis, cada uno en diferente sitio, tenía a mi
marido, a mi hermano y a mi cuñado Guillermo. Los policías los seguían, y cada
semana venían a mi masía de Saint Félix de Palléres, haciendo pesquisas. ¡He
pasado tanto miedo! Me acordaré toda mi vida del dia de Pasqua del 44. Habíamos
pasado el primer día juntos; a las seis de la mañana del día siguiente, sin
casi tiempo para llevarse los zapatos, seis gendarmes atronando por la puerta
de delante y mis familiares escapándose por la puerta del huerto (...) < Si
usted no nos dice donde està su marido la ahorcaremos > , me sacudían.
Dios!, qué miedo. ..."
En finalitzar la guerra tota la família de resistents serien condecorats
com a herois amb la Creu de Guerra amb
Estrella d'Argent francesa.
"Qué alegria para todos. Aquellos hombres y mujeres que,
hambrientos, maltratados, habiendo sufrido la derrota, al sernos arrebatada la
República, lanzados al más penoso de los exilios, siempre cayendo y siempre luchando
contra el fascismo."
Antonio Guiu continuaria fins l'any 1950 la seua lluita a l'altra banda del Pirineus en la clandestinitat com a
maquis contra el regim de Franco. Antonio i Benita
començarien una nova vida instal·lant-se a les afores de la ciutat de Nimes amb
els seus fills, Vladimir i en Joan, nascut a l’exili. Família que es convertiria amb els anys amb unes de les més il·lustres de la seva ciutat d'adopció.
Família amb qui vam poder compartir el gener de l'any 2007 una bona
estada acompanyat per tots els Guiu de Nimes i els més directes de Flix. Estada
a Nimes convidat com alcalde de Flix per l'Amicale des Anciens Guerrilleros per assistir a l'exposició Guerrilleros, les soldats oubliés, participant en el reconeixement de tots els que
organitzaren el maquis i la resistència francesa contra la invasió nazi.
2007/01/flixancosels-guiu-de-nimes.
2013/06/en-record-de-vladimir-guiu-bages-
objectifgard.com/2012/11/14/nimes-la-plaque-du-square-wladimir-guiu-arrachee/
2007/01/nimes-les-soldats-oublis.
